parto

El part normal es sol presentar a les 38 setmanes de l’ovulació. Per tradició el temps d’embaràs es compta des de l’última regla normal -14 dies abans de l’ovulació- per això l’embaràs dura 40 setmanes (280 dies). A nivell mèdic es considera que un part és a terme si té lloc entre les 37 i les 42 setmanes. Abans d’aquesta data es considera preterme i després d’aquesta data posterme. En els embarassos múltiples, la data de part serà abans -37 setmanes seria el més habitual per l’embaràs de bessons- i s’avançarà més segons hi hagi més fetus.

Segons la nostra experiència, si l’embaràs està ben datat, és a dir, si s’ha fet una ecografia cap a les 7 setmanes –moment en que es pot calcular amb molta precisió la data d’ovulació i per tant el temps real d’embaràs- el part, en la majoria de dones,  tindrà lloc entre les 38,5 i les 40, 6 setmanes.

El treball de part sol començar per contraccions de l’úter que es produeixen a intervals regulars i es van repetint encara que la dona reposi. Al principi poden ser d’una contracció cada 10 minuts però l’interval es va escurçant fins a ser de 3-4 contraccions cada 10 minuts. La intensitat de les contraccions també sol anar en augment. Les contraccions de part es distingeixen de les que es produeixen com a reaccions de l’úter degut als moviments fetals perquè aquestes últimes no són regulars i solen desaparèixer amb el repòs. La pressió del cap del fetus sobre el coll de la matriu pot donar unes molèsties semblants a les de la regla però sovint no signifiquen que el treball de part s’hagi iniciat. En  les dones que tenen el seu primer part, les contraccions fan que el coll de la matriu primer s’escurci en la seva llargada i després es vagi dilatant. Mentre passa això, el cap fetal va baixant en la pelvis alhora que es flexiona i rota. Perquè el part es pugui dir que està en marxa hi ha d’haver un ritme de contraccions regulars i una dilatació de com a mínim 2 cm. En les dones que ja han tingut fills, el procés pot ser una mica diferent.

A vegades es trenca la bossa amniòtica –trencar aigües- de forma espontània i surt el líquid a l’exterior, en ocasions de forma aparatosa. Si es trenca la bossa sense que apareguin contraccions de part es considera una ruptura prematura de membrana i si l’embaràs està avançat, caldrà ajudar a que el part es posi en marxa; si no ho ha fet espontàniament passades unes hores per evitar el risc d’infecció.  Si les aigües són clares, com una mena d’orina, és un signe que el fetus està en bones condicions. Una de les complicacions que es poden donar al trencar-se la bossa, és que surtis el cordó umbilical a vagina, circumstància que comprometria l’oxigenació del fetus i en la que cal actuar immediatament. Això no sol passar si el cap està ben encaixat.

En els últims temps de l’embaràs i particularment en el part, l’activitat fetal sol disminuir. No obstant això, si la dona nota una disminució brusca i important dels moviments fetals hauria d’acudir a un control d’urgències ja que pot ser un signe d’hipòxia. Davant del qualsevol dubte cal comprovar que el fetus està bé mitjançant cardiotocografia fetal(“corretges”) o ecodoppler.

Un cop el part està en marxa, es mira periòdicament que l’evolució de la dilatació i posició sigui correcta i que el fetus suporti bé l’esforç que suposa el treball de part. El control es sol  fer mitjançant l’exploració manual i el registre de la freqüència cardíaca fetal i dinàmica uterina (contraccions). L’experiència del ginecòleg i de la llevadora són decisius per assegurar que tot vagi bé i poder actuar ràpidament davant possibles complicacions. Quan hi ha una patologia materna de risc, cal estar  especialment atent en el control de la mare.