Elisenda BatrinaArribar a l’embaràs

Aconseguir el nostre embaràs va ser un procés llarg i dur (a nivell físic i psíquic). Vam tardar set anys a arribar-hi. Durant aquests anys vam passar, evidentment, per tractaments de fertilitat: diverses inseminacions artificials i posteriorment, varis tractaments de fecundació in vitro. A tota aquesta aventura cal afegir-hi un embaràs ectòpic, disgustos, nervis, paciència….  i sobretot una relació de parella molt sòlida, ferma, consolidada…

A la pregunta clau: tornaríeu a passar per tot el procés?

Hi ha dues respostes:

A. No tenim fills i en volem. Evidentment l’esforç val la pena. Cal prendre el procés amb molta calma. Per tant, sí tiraria endavant tractaments de fertilitat, amb els ulls tancats.

B. Ja tenim una filla meravellosa. Ens agradaria una segona criatura, sí. Però… L’esforç és tan gran que no ens l’imaginem amb una nena petita. I el meu cos, ja com a dona, considero que li he demanat massa. Per tant, una segona vegada NO.

L’embaràs

Gràcies a la nostra il·lusió per ser pares, a la nostra insistència i a l’excel·lent equip mèdic del Dr. Torres, l’octubre del 2009, vam iniciar el camí del nostre embaràs. Una segona aventura que, és clar, arribar al final no seria un camí de roses.

Des del minut zero l’embaràs ja patíem una mica, estàvem pendents dels meus nivells de progesterona que li costava pujar un horror. Gràcies a les injeccions i les pastilles vam aconseguir el nivell necessari. I poc a poc, vaig poder anar deixant la medicació, setmana 18 d’embaràs (aprox.), Déu n’hi do.

Recordo perfectament la primera ecografia, el cor s’accelerava i només feia que mirar-me aquella mongeta. L’ecografia, però, que més em va impactar va ser la primera vegada que vaig veure la seva forma humana, que no parava quieta ni un segon, va ser extraordinari.

L’embaràs va començar amb molta eufòria i a la vegada amb molta por. Ens va costar bastant dir-ho obertament. La veritat és que els tres primers mesos vam ser molt prudents amb la notícia. Després ens vam relaxar una mica i vam gaudir unes setmanes de l’embaràs. A la setmana 24, però, vaig tenir contraccions, fet que va comportar que hagués de fer repòs absolut fins a la setmana 36, vam tornar a patir. L’esforç, però, va anar bé i va valer la pena, a la setmana 41 va néixer la nostra filla. Un moment únic, increïble, que quan hi penso encara m’emociono. És cert que la vida de parella va més enllà de tenir fills, però tenir una criatura és un fet tant gran, tan meravellós, que et canvia el sentit de la vida des del minut zero de la seva vida. Només mirant-nos el meu marit i jo ja vam saber que  estàvem vivint un fet inexplicable.

Així doncs…Què són unes setmanes de repòs davant d’una vida que s’està formant? Doncs, el mínim esforç que es pot fer per brindar-li la vida a una personeta que està a punt d’arribar i vol compartir la seva vida amb els seus pares que tant l’esperen i desitgen.

L’equip mèdic

Nosaltres hem tingut la gran sort de tenir un equip mèdic fantàstic. Un equip que en tot moment ens ha informat de la situació i ha donat les notícies clares, sense embuts ni complicacions, la informació a l’abast de tothom.

Al nostre equip mèdic li ha tocat passar-les de tots colors, l’hem fet “córrer”, els hem visitat moltíssimes vegades i sempre ens han atès amb molta comprensió, respecte, carinyo, afecte…  Va arribar un moment que érem capaços de llegir les seves mirades i intuir el que ens havien de dir.

També hi han hagut molts bons moments que hem compartit amb molta il·lusió, complicitat i molts somriures.

I ara què….

Podria escriure sobre molts aspectes com:

_ Les primeres hores de vida amb la nostra filla a l’hospital.

_ La primera nit a casa (sense manual), uffff…

_ La lactància

_….

 

Doncs tots aquests aspectes i més els trobareu comentats en el meu bloc:

elisenda-demareamare.blogspot.com

Si enllaceu amb el bloc observareu que fa temps que no hi escric. Ara, però havent fet aquest petit escrit i havent rellegit el bloc, m’han agafat ganes de tornar-hi a escriure. Així ho faré. La veritat és que em queda poc temps per fer les coses que més m’agraden… Una d’elles escriure.