foto mansHi ha una ombreta!!!! Al test d’embaràs hi surt una ombreta!  Des d’aquell dimarts per la tarda en què vaig saber que estava embarassada per primer cop, tot va canviar. Vaig sentir una gran il·lusió, però també molta por al desconegut. Ens esperaven moltes proves, un llarg camí de 40 setmanes plenes de proves, emocions i, en el meu cas, moltes pors.

La meva gran por era el part. Em feia pànic, i no volia mai que arribés el moment. Però va arribar. Una nit de juny de fa tres anys, la meva petita es va posar en marxa. Ja no hi havia volta enrere, i a mi em va envair un sentiment d’il·lusió perquè ja havia arribat el moment, però en el fons em feia tanta por…

El part va passar de ser la cosa més temuda del món, a ser el moment més meravellós que havia viscut fins aleshores. La meva primera filla havia nascut!!!! No havia patit gaire, i a més a més era preciosa! Què més podia demanar? Estava eufòrica i tots els que hi havia a la sala de parts (el Dr. Torres, la Mar, la llevadora i la infermera) ens van felicitar per haver-ho fet tan bé! I jo els vaig donar les gràcies a ells per haver-m’ho posat tot tan fàcil.

A la visita de la quarentena, vaig sentir una mena de nostàlgia quan, en fer-me la eco de revisió, a la pantalla no hi havia cap bebè….

Però hi vam posar remei: van passar 2 anys i poc més i vam decidir tenir un segon fill. De fet, escric aquest text just després d’una setmana del naixement de la meva segona filla.

Aquesta segona vegada, les pors s’han reduït durant tot l’embaràs. L’he viscut plenament, sobretot confiant que estava en bones mans i amb la bona experiència viscuda sota el braç. La primera eco va ser igual d’emotiva, cada moviment que sentia dins la panxa l’he viscut intensament. Tot ha anat sobre rodes i arribat el moment del part……molts nervis una altra vegada!

Avui, i a aquesta hora, fa una setmana que la meva segona filla estava a punt de néixer. Estàvem a la sala de dilatació, totalment ben atesa per l’Esther, la llevadora, i amb l’epidural posada, esperant sense cap mena de dolor, l’arribada de la petita. Ho tinc tot ben fresc encara: em sentia feliç i eufòrica! Havia superat els tactes de la llevadora que em feien tanta por, m’havien posat l’epidural sense cap complicació, i estàvem tranquils, en aquella sala esperant el moment. I va arribar el moment! Cap a sala de parts i allà va venir el doctor. I en uns quinze minuts, tenia la meva nena als braços, mirant com la seva mama plorava incontroladament d’emoció.

Dos embarassos fantàstics en què m’he trobat millor que mai, i ben controlada. I dos parts inoblidables, de pel·lícula!

N’estic tan contenta de com ha anat tot…..Tindria fills cada dia!

Només em queda dir: MOLTES GRÀCIES a tot l’equip!