bessonesFa poc mes d’un any van néixer les meves filles bessones, i durant l’embaràs i el part va haver-hi molts moments especials, com el dia en què vaig saber que estava embarassada. Després d’un primer intent d’invitro fallit, em pensava que el cor m’explotaria quan vaig mirar els anàlisis de sang i vaig veure que estava embarassada!  He de dir que aquesta vegada ho intuïa, ho sentia… quina alegria! Quedava molt camí per recórrer, però el primer pas ja estava fet.  Per arribar fins aquí havia fet una pila de visites, revisions i analítiques amb el Dr. Torres, i ara me’n quedaven unes quantes més. Però estar acompanyada en aquest procés per un equip tan professional i alhora de tarannà proper, feia les coses més fàcils.

Al cap d’uns dies vam saber que portava dos bitxets a dins, i he de dir que vaig tardar gairebé dues setmanes a assimilar-ho i a deixar de banda la por, la incertesa i l’atabalament d’un embaràs doble i primerenc. A partir de llavors, la il·lusió es va imposar per la resta de l’embaràs, tot i que el canvi d’hàbits al que vaig haver-me d’adaptar va ser important. Sóc una persona activa, acostumada a viatjar i a fer esport regularment; i tot i les recomanacions del metge, no era fàcil frenar i ser conscient que l’energia s’havia de repartir entre tres, sobretot perquè jo em trobava molt bé. Però més endavant ho vaig valorar moltíssim, quan vaig agafar preeclàmpsia lleu i colèstasi, i sabia que era possible que em provoquessin el part abans d’hora. Llavors vaig entendre la importància de les recomanacions de la meva llevadora i el ginecòleg: que cada dia extra que les petites estaven a dins meu era una petita victòria i que tot el repòs que estava fent era un regal per elles.

Finalment em vaig posar de part espontàniament a la setmana 34. Aquell dia vaig anar visitar-me per precaució, notava cert malestar però no m’esperava pas estar de part perquè les contraccions no em feien mal. Ni tan sols havia anat acompanyada del meu marit perquè estava convençuda que em farien tornar a casa.  Quin fart de plorar em vaig fer! No m’ho esperava, era molt d’hora… El meu marit va venir a buscar-me i vam anar cap a Vall d’Hebrón, on vaig anar dilatant a bon ritme i al cap de poques hores van néixer les nostres filles per part vaginal, la primera de cap i la segona de natges. Que petites, boniques i fràgils…! Vaig ser màgic acaronar-les una estona abans que se les enduguessin a les incubadores; feien menys de 2kg i haurien de passar uns dies a l’hospital. No poder marxar tots junts cap a casa quan em van donar l’alta va ser dur, però també tinc bons records d’aquells dies a l’hospital, sobretot de les llargues estones que passàvem el meu marit i jo amb elles pell contra pell, fent el mètode cangur, de com van aprendre de mica en mica a agafar-se’m bé al pit, de les xerrades amb altres mares en la mateixa situació, etc. Va ser com una mena d’entrenament per començar a conèixer bé les nostres filles abans d’anar cap a casa.

Un cop a casa, el suport del grup de lactància de Llinars del Vallès va ser molt important, per donar-me l’oportunitat de compartir experiències amb altres mares i sobretot per animar-me i ajudar-me a seguir donant el pit. Ara, vist amb una mica de distància, no sé ben bé com vaig tenir energia per donar el pit i extreure’m llet amb el tirallets dia i nit durant 5 mesos, però suposo que la clau va ser simplement anar-ho fent dia a dia, tenir l’ajuda del meu marit i la meva mare, comptar amb el comodí del biberó quan feia falta i saber gaudir de moments com les estones tan especials al sofà de casa amb una nena a cada pit, tranquil·les i felices, que compensaven altres moments de bogeria i plors en què no donava a l’abast. En resum, han estat uns primers mesos molt especials, durs, divertits, intensos, cansats i gratificants. Ara, un any després, les nenes estan sanes i mengen molt bé; mentrestant, nosaltres ens afanyem a recuperar energies ara que tornem a dormir a les nits per preparar-nos pel proper assalt que promet ser molt entretingut: els primers passos!