Doctor Torres 3

Ja han passat més de 7 anys però l’experiència que vaig viure durant el meu embaràs no l’oblidaré mai.

Recordo el dia que vaig anar amb el meu marit a fer-me la primera ecografia, estava de 6 setmanes. Vaig arribar a la consulta del Dr. Torres Pons molt nerviosa però, al mateix temps, emocionada. Al veure l’ecografia ens va dir que seríem pares de dues criatures, estava embarassada de bessons! La notícia va ser una veritable sorpresa ja que a la meva família hi ha antecedents però mai m’hauria imaginat que em passés a mi. Al principi ens va costar assimilar el fet de ser pares primerencs de dos nadons però, poc a poc, en vam anar sent conscients i cada cop estàvem més contents.

L’embaràs em va anar molt bé, no tenia molèsties de cap tipus i poc a poc anava agafant pes. A les ecografies de control es veia tot bé tot i que el ginecòleg ja ens havia informat dels possibles riscos que comporta un embaràs de bessons. Per aquest motiu, a part de seguir els controls rutinaris a la consulta del doctor, aquest ens va derivar al Hospital Clínic de Barcelona perquè em fessin ells també un seguiment, per si sorgien complicacions.

Després de vacances, a finals de setembre, tot va canviar… vam anar al Hospital Clínic a un revisió; jo estava d’unes 22 setmanes de gestació aproximadament. Estàvem a la consulta i el Dr. Martínez ens estava fent una ecografia quan de cop em va mirar i em va dir que un dels dos nadons (el més petit) havia mort. L’altre no tenia senyals d’haver patit però tot i això havíem d’esperar a veure la seva evolució fins al dia del part. Aquest va ser un dels pitjors moments de la meva vida, mai ho oblidaré. El doctor ens va dir que no sabia perquè havia passat ja que no havia hagut una transfusió de san entre els dos fetus (pot passar en aquest tipus d’embaràs). Si que era cert que un dels dos era molt més petit que l’altre, amb una gran diferencia, i això ho havíem vist en els anteriors controls però mai vaig pensar que això pogués succeir…

Els següents mesos d’embaràs van ser molt durs, en part per la tristesa d’haver perdut una de les criatures, en part per la incertesa de la salut de l’altre nadó. El recolzament del meu marit va ser fonamental per poder seguir endavant, així com el de la meva família. No oblidaré tampoc el recolzament i els consells que ens va donar el Dr. Torres Pons en aquests moments tan difícils; es va mostrar molt professional en tot moment. A l’Hospital Clínic, el Dr. Martínez i el seu equip, també es van portar molt bé amb nosaltres, son grans professionals.

Les setmanes anaven passant i les ecografies mostraven que el nen anava agafant pes i semblava que tot estava bé, encara que la por i la inseguretat estaven sempre presents perquè les ecografies no ho mostren tot. Recordo que durant els mesos que vaig estar a casa fent repòs fins al dia del part, vaig passar moment de tot: d’angoixa, de por, de pena, d’incertesa per no saber què passaria… però el més important en aquests moments es confiar en els teus i en els professionals que t’aconsellen en tot moment i ser positiu.

El dia del part, el 23 de desembre de 2005, va ser una veritable alegria. El part va ser natural i molt ràpid, tot va transcorre sense complicacions; vaig entrar a l’hospital a les 9h del matí i el nostre fill va néixer a les 13h. Era un nen totalment sa, va pesar 2.300kg i era molt maco. La il·lusió va ser tan gran que vaig oblidar completament tot el que havia viscut durant els últims mesos. L’estada a l’Hospital de Barcelona va ser fantàstica, vam tenir un tracte magnífic per part dels metges i el personal del centre. Em van donar l’alta en només dos dies.

Avui el nostre fill té més de 7 anys, és un nen sa, molt afectuós i ens estima molt a tots dos.

És el millor regal que m’ha pogut donar la vida…