BEBE AMB SOMBRERETQuan jo tenia 31 varem decidir que voliem tenir un fill, i dit i fet, als 2 mesos em vaig quedar embarassada. Va ser molt ràpid!. La meva ginecòloga estava de baixa per una llarga malaltia i vàrem decidir buscar un altre professional que em pogués controlar tot l’embaràs.

Vam conèixer al Dr. Torres, que de seguida ens va agradar. Em va transmetre aquella confiança que en aquests casos necessites…

El primer embaràs va anar genial. Em trobava perfecte, ni vòmits, ni marejos, per no tenir, no tenia ni “antojos”. El meu marit estava encantat, es clar!! I jo també.

Era una sensació tan maca, gaudia tant estant embarassada, si pogués ara mateix ho estaria per tal de tornar a sentir-me igual… És indescriptible, s’ha de passar!

La veritat és que tothom diu que cap al final de l’embaràs tens moltes ganes de parir, però no era el meu cas. Em trobava tant bé i la sentia tant meva que no la volia compartir.

En la semana 41 el Doctor em va citar per provocar-me el part, perquè no semblava que voles sortir.

I quan arribo a la clínica i em posen l’oxitocina i les corretges, veuen que a la nena li baixa el pols a menys de la meitat. Em donen ventolín a través de la vena i l’animen. Així en 3 ocasions.

De seguida truquen al Dr. Torres i aquest diu que ve de seguida, que em vagin preparant per fer cesària.

Encara ara ploro escrivint això i recordant l’escena… sort que era allà! em deia la llevadora. Vaig aguantar el plor tota l’estona mentre duraven les preparacions i un cop dins el quiròfan esperàvem a que arribes el doctor, quan em diuen “ja ha arribat” i el veig….ho recordo com si fos ara… vaig dir-me a mi mateixa: ja està, ja estic salvada, i llavors sí em vaig posar a plorar com una magdalena. Era com si al veure’l sabia que tot aniria bé! Sempre m’ha transmès aquest sentiment.

I als 5 minuts ja podia fer el primer petó a la meva petita, que en l’últim moment m’havia volgut fer patir…. Com l’estimava ja des d’aquell moment!! No és pot explicar amb paraules…

Ara ja té 7 anys i és …. en necessitaria un altre escrit…

El deixarem per un altre ocasió.

El segon embaràs…. Aihhhh aquest no va ser tant fàcil!!!

Al cap de 2 anys de tenir l’Emma, vàrem decidir anar a buscar el segon, no volíem que es portessin molt anys. I comencem a intentar… i un mes, i un altre…i no hi havia manera, anaven passant els mesos i no em quedava embarassada.

En la revisió anual amb el Dr. Torres li vàrem comentar i ens va dir: us heu de donar un temps màxim d’intentar-ho i si no us quedeu, doncs en parlem, però no aneu allargant perquè se us farà molt dur.

Així ho vam fer, ens vam donar de termini fins després de l’estiu, que ja serien 12 mesos intentant, i res.

Llavors vam voler intentar fer inseminacions artificials a través de la mútua: error!!! Fins a 3 intents, i res de res… la meva panxa començava a ser un colador.

Com veiem que tampoc funcionaven, ens vam plantejar que potser hauríem de fer in-vitro, i llavors vaig dir: si fem in-vitro jo vull el Dr. Torres.

Ho tenia clar, la confiança en el Doctor no la tenia en ningú més, i sabia que això era molt important, i tot aquell temps d’intents ho havia trobat a faltar.

Així que el vam tornar anar a veure, li vam explicar tot com havia anat, i ens va dir que no ens preocupéssim, que intentaríem l’in-vitro.

Tornar a punxar… I quan hem de veure quans òvuls faré, es veu que puc arribar a fer més de 30, ufff…. Vam haver de parar el procés perquè podia ser dolent per mi.

Deixem passar 2 mesos i “sant tornem-hi” i aquesta vegada sí.

Vaig tenir 8 òvuls finalistes de “diferents categories”, com els atletes, però hi havia 3 que prometien…

La gran decisió estava per caure: quans en posem al primer intent?

Aquest va ser un dels moments més difícils de tot el procés. Jo tenia tantes ganes de tornar a ser mare, que si hagués hagut de prendre jo sola la decisió, hagués dit 2.

Però sort en vaig tenir del meu marit, i també ho dic, perquè finalment va anar tot tant bé, que ell va dir: 1. Vam posar en compromís al Doctor a veure què deia ell, i com veia que ens feia molta por tenir 2 alhora, ens va dir que si a la primera no anava bé, doncs en la segona ocasió podíem posar els altres 2. I així ho vam fer.

I el 15 de maig del 2009 rebo una trucada de la Carme (gràcies Carme per tot el teu suport!!) i em diu: Mònica ha donat positiu, estàs embarassada!!!…. Vaig fer un crit…. que al restaurant on érem encara es deuen preguntar que li passava a aquella boixa.

Ohhhh ….i a partir de llavors vaig tornar a tenir un embaràs tan i tan bo, em trobava tant bé, l’únic és que com tenia a l’Emma no em podia “escoltar” tant, ni a mi, ni a la petita que duia dins… quina llàstima perquè quan el tens, t’adones que tampoc hi pots estar tant per ell com amb el primer fill….. suposo que és llei de vida… o de supervivència!!!!

Això sí, li vaig dir al Doctor: m’agradaria, si puc tenir-la sense cesària, que quan neixi, me la deixeu a sobre meu, si us plau, perquè quan va néixer l’Emma us la vàreu endur a arreglar-la i jo no la vaig veure fins molt després, i vaig patir tant!!!!

El Doctor ho va tenir tant present això… i li agraeixo tant!!! Que va fer el possible per tal que jo la tingués amb mi en tot moment.

Si l’embaràs va anar bé, el part va ser perfecte. Tinc tan bon record que hi tornaria a passar ara mateix. Tant maco, és que no sé com explicar-ho….

Vaig començar amb contraccions a les 12h de la nit, a les 6 del matí era a la clínica on ja m’esperava l’equip del doctor. Estava dilatada de 6cm. Em van pujar a la sala de parts… hi havia una calma…. Em van preparar, va venir l’anestesista que em va fer una mica de mal, però va compensar perquè automàticament les contraccions van deixar de fer mal…. I a les 8,00h entra el Doctor… tornava a tenir aquella mateixa sensació: estic salvada, en poquet tindré a la meva nena amb mi.

I així va ser….

Recordo molta tranquil·litat a la sala: el doctor, la llevadora, el meu marit i jo.

Em va començar a dir com ho havia de fer, em deia que ho estava fent molt bé, i en un moment va veure que potser no podria sortir. S’havia entregirat una mica i no l’ha podia acompanyar a sortir. Va demanar les “eines” i jo recordava que la Carme m’havia dit que el Doctor era un especialista amb les “eines”…. Així que estava molt tranquil·la….especialment tranquil·la, jo estava sorpresa amb mi mateixa perquè jo sóc molt nerviosa i allà era el contrari!!!. M’ho transmetia el doctor, segur!!

Com ho vaig gaudir…. en minutets el doctor em diu: ara sí, “apreta”!!!… i surt la meva petita plorant i amb el “ceño fruncido” que vaig pensar uffff quína cara d’enfadada!!! Jejeje i vaig començar a cantar-li: no ploris, no ploris, que no passa res… una bona cançó de la Damaris Gelabert que sempre li canto a les meves filles quan es fan mal.

De seguida em va buscar el pit i ja la tenia allà, agafada a mi, si no fos per respecte a l’Emma, m’atreviria a dir que va ser el millor moment de la meva vida… tenia tantes ganes de tenir-la, desitjava tant tenir una altre filla… com us estimo nenes!!!!

Gràcies Doctor, totes les paraules són poques per agrair-li la seva professionalitat i humanitat.

Gràcies Carme pel teu suport.

Gràcies també a l’Elisenda per la seva paciència.

Una abraçada.