Doctor torres 4Aquesta historia comença al gener de 2008. Portava ja gairebé 1 any intentant quedar-me embarassada… però el dia no arribava mai… cada mes era una tortura… I va arribar un dia, que ja no vaig poder esperar mes. Sabia que alguna cosa no funcionava bé, i va ser aleshores quan vaig decidir visitar-me amb el doctor Torres.

En principi només era per tenir una altra opinió perquè jo ja tenia el meu ginecòleg, i semblava que tot estava bé, però quan vaig sortir de la 1ª visita vaig tenir clar que ell i el seu equip m’ajudarien a aconseguir -ho.

Mentiria, si dic que no va ser molt dur…. Sí que és cert que cada vegada ho veig més lluny, però  son moments que vaig viure amb tanta intensitat i amb tanta ansietat que crec que no ho oblidaré mai.

La veritat és que va ser un període molt, molt difícil… però desprès de fer-nos moltes proves, moltes analítiques i dos intents de in-vitro sense èxit vam prendre una decisió molt difícil, tot i que estic convençuda que era la millor! Finalment vaig operar-me d’endometriosi i per fi, a finals d’octubre, ens vam poder tornar a fer una altre in-vitro.

Van ser dues setmanes d’espera molt llargues… dues setmanes de molts nervis i angoixes, però al final l’analítica va donar positiva!!! Dos setmanes desprès vam fer la primera eco…. hi havien 2 bosses!!!

La meva emoció va ser enorme i vaig plorar… però per fi, després de molts mesos, plorava d’alegria!!! Finalment ho havíem aconseguit!!! I doble!!!!

Però  ràpid van tornar el nervis… Vaig començar a agafar por per tot especialment per si durant el primer trimestre passava alguna cosa dolenta. Reconec  que estava de molt mal humor perquè al començament vaig tenir una mica de pèrdues però passada aquesta època de pors i temors, quan vaig veure que la meva panxa cada vegada era més gran i que l’embaràs anava cap endavant, em vaig relaxar i vaig poder començar a gaudir del meu desitjat embaràs!!

La panxa anava creixent i jo no volia que aquella panxa marxés mai! M’havia costat tantíssim que era un sentiment molt estrany…. Volia tenir al meus fills amb mi per quedar-me tranquil·la de que tot estava bé, però volia aquella panxa per sempre. D’aquesta manera els meus fills eren meus i no els havia de compartir amb ningú.

Ja estava de 36 setmanes i vam anar a fer unes corretges. Tots dos estaven molt bé, però el problema era que degut a la posició de un dels bebès la meva circulació estava patint molt… les meves cames estaven molt inflades i el doctor va decidir que l’endemà havia d’ingressar a la clínica perquè els nens estaven bé, però jo no tant…

Així que finalment va arribar el dia de la veritat! Recordo que aquella nit vaig dormir molt poc, em vaig estirar al sofà, vaig posar la música que sempre els posava i em vaig abraçar a la panxa explicant-li als meus petits que ja faltava molt poc per conèixer-nos!

Quan vam arribar a la clínica ja ens estava esperant la llevadora. Amb ella tot va ser molt fàcil… La veritat és que des del primer moment em va transmetre molta confiança… em va fer sentir molt especial. Al cap de poca estona va arribar el doctor i com que ja havia començat a dilatar vam decidir provar de fer un part natural.

En cap moment vaig estar sola i tampoc recordo cap dolor horrible. L’Anna, la llevadora, em va dir que aguantés fins a on jo pogués abans de posar-me l’epidural però que no feia falta patir massa. El record que tinc és molt especial… finalment cap a les 3 de la tarda el doctor va veure que un dels bebès, el nen, que tenia moltes ganes de sortir, havia desplaçat a l’altre, la nena, i per mala sort l’havia desencaixat. Així que finalment vam fer una cesària.

Malgrat la cesària , l’arribada del meus fills va ser molt emocionant. Primer perquè per sort el meu marit també va poder estar amb mi i vam compartir aquells moments únics. I després perquè vaig sentir plorar a la meva filla quan encara el doctor l’estava traient de la meva panxa, i jo tampoc no podia parar de plorar (de fet estic escrivint i estic recordant i plorant) desprès va arribar el meu fill i no m’ho podia creure. Ja estaven al món i estaven sans, estaven bé. I no hi havia cap problema!

Quan ja vaig tornar a l’habitació de la clínica, a la primera persona que recordo veure va ser la meva mare. Des d’aquell moment tinc un relació molt especial amb ella… El meu primer petó va ser per ella, i les dues vinga a plorar!

Després de 5 dies a la clínica tenia moltes ganes de marxar cap a casa, però en el moment que feia les bosses per marxar tots cap a casa, em van entrar de nou els pànics, pors i plors.

A casa durant un parell o tres de setmanes vaig estar plorant per gairebé tot…. Estava contenta, però trista, feliç, però amb pors…. Volia la meva panxa… volia tenir-los dintre… eren tant petits que potser si hagués aguantat un mes més…. Bufff les hormones!!!

Durant el primer mes la relació de parella també va ser molt complicada… tot i que sempre vaig estar acompanyada, jo volia que el meu marit estigués amb mi, però havia d’anar a treballar i no podia estar amb nosaltres tot el temps que m’hagués agradat. A  més,  les nits eren molt llargues i el cansament cada cop s’anava acumulant més, així que tot semblava molt complicat. Finalment havíem aconseguit ser pares, però el primer mes va ser molt dur i complicat.

Finalment, com que a Barcelona feia molta calor, vam marxar amb la meva família a la platja. Ens vam instal·lar gairebé tres mesos amb ells i la veritat és que em vaig recuperar molt bé! Gràcies mama per cuidar-me tant bé!

Per fi, poc a poc semblava que començàvem a veure la llum…tot tornava al seu lloc… o potser és que ja ens estàvem començant a conèixer!

Avui, els meus petits ja tenen gairebé 4 anys i malgrat tot el cansament, discusions i plors puc dir  que  la felicitat de ser mare i poder formar una família compensa tots els moments difícils!

També he de confessar que de vegades em fa pena pensar que potser al tenir als dos nens de cop no he pogut dedicar-me ni gaudir-los tot el que m’hauria agradat,  però per una altra banda, la relació de complicitat i protecció que tenen entre ells és tant especial que no ho canvio per res del mon.

Això sí, cada cop tinc més clar que cada nova etapa que comença és mes complicada… els nens cada vegada em reclamen més i poder conciliar feina i família es molt difícil. Jo encara no he aconseguit arribar a l’equilibri i això m’angoixa, però em quedo amb  que l’experiència de ser mare és el millor que m’ha passat a la vida i ho vull aprofitar al màxim.

Gràcies al doctor Torres i al seu equip per ajudar-me a fer realitat el meu somni.

Gràcies Àlex i Paula per ser els meus tresors!