MA BEBE I MARE

Tenia vint-i-cinc anys quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill. Tot era nou, la desconeixença d’aquell nou món em provocava milers de preguntes i por… (Volia que tot anés bé.) Amb la primera ecografia una petita part d’aquell neguit va desaparèixer, veure el nostre fill donant voltes i saltirons dins meu! Va ser un moment molt bonic i emocionant, per fi ens fèiem totalment a la idea que dintre meu hi creixia una nova vida. A partir d’aquell instant vam començar a pensar en el futur que ens esperava, si seríem bons pares, si el nen o nena tindria bona salut, com arreglaríem l’habitació, etc. La gent que conec m’explicava les seves experiències, sobretot les dels parts! La veritat… no en vaig fer massa cas, sols em quedava amb la part que m’interessava i “les històries de por” les esborrava urgentment de la memòria, ja tindria temps per viure-ho a la meva pell quan arribés el moment. L’embaràs va anar bé fins que em van quedar unes cinc o sis setmanes per acabar, el nen, s’havia encaixat i com que encara era molt petit existia el risc de prematur, per tant, repòs total en horitzontal, quin malson i quins nervis! Poder-me aixecar sols per anar al bany, amb negoci propi, sense poder tenir relacions de parella… El meu marit, molt patidor, més nerviós que jo i el petit del meu interior allà sense voler moure’s. Els dies passaven lents, però les setmanes ràpides. Per sort havíem pogut veure el petit amb les altres ecografies que m’havien fet i de moment, tot anava bé, ja s’acostava el final…

Em van programar el part per a un dissabte al matí i jo, amb els nervis, em vaig posar de part la mateixa matinada! Les hores que vaig passar ha l’hospital, que no varen ser gaires, vaig intentar estar tranquil·la, em deia a mi mateixa que si estava relaxada tot aniria millor i així va ser. Al migdia els dolors van començar a fer-se més notables i poc després em van posar l’epidural, ara ja podia parir i gaudir del part! El moment més emocionant de tots va ser quan vaig poder abraçar el meu fill, amb el meu home al costat. Per sort tot havia anat bé, el nen plorava amb una força increïble i estàvem tots dos sans. Mentrestant em cosien, el petit ja s’agafava perfectament al pit, quina gana! I quin mal! No m’esperava aquell dolor al pits, no per la llet, això vindria més tard, sinó per la succió de la criatura, el mugró s’havia d’endurir. Jo, que sempre havia dit que donaria el pit fins que el nen ja no el volgués m’ho vaig arribar a plantejar de debò, si sempre m’havia de fer aquell mal no sabia quan de temps ho faria. Els primers dies després del part no van ser gaire bons, els punts em feien un mal terrible (m’havia esqueixat) i cada vegada que el nen em demanava pit em saltaven les llàgrimes dels ulls, però l’alegria de ser mare i poder abraçar i petonejar el recent nascut era superior a tot aquell malestar.

Quan vam arribar a casa, tots tres, va ser un dia molt feliç, per fi! La meva situació encara no havia millorat (només havien passat tres dies), és més si havia sumat la depressió post part, un sentiment de tristesa interior involuntari, però el fet d’estar a casa, amb totes les nostres coses, amb la família i amb el nostre llit em va fer sentir més còmode. Amb els dies el dolor dels pits va anar passant i a la fi vaig començar a gaudir-ne, el nen menjava amb més rapidesa que al començament i els punts s’anaven curant. Passats un parell de mesos, la situació ja havia fet un tomb, ja no hi havia punts, el nen menjava perfectament sense fer-m’ho passar malament i el meu home i jo, vam poder tornar a estar junts. L’únic que havia de vigilar era que no se m’endurissin els pits degut a la llet i en tenia molta cura, buidant-los si calia o fent banys amb aigua calenta acompanyats de massatge manual. Amb aquell temps ja ens havíem acostumat a tenir el petit entre nosaltres tot el dia i tota la nit! (i quines nits, buf!) Ja no ens sentíem tant perduts, sabíem què fer si plorava, com calmar-lo, com adormir-lo, no ens

posàvem nerviosos tant ràpid, la situació s’havia fet normal i amb la col·laboració per part de tots dos, cada dia érem una mica més feliços.

L’embaràs del meu segon fill va arribar una mica abans del segon aniversari del primer fill. Ens va fer molta il·lusió i vam reviure els mateixos neguits que amb el primer, amb la primera ecografia, amb els primers moviments de panxa… L’embaràs va transcórrer sense problemes fins tres mesos abans del part quan, altre vegada, el nen estava encaixat i sense intenció de voler girar-se. Allò ens va agafar un tant desprevinguts, tot i què ja ho havíem viscut amb menys temps anys abans. Els nervis van tornar a aflorar i el desig de què tot anés bé també amb més força que mesos enrere. Però de la mateixa manera com havia succeït amb el nostre primer fill, els dies van anar passant i les setmanes, amb les petites il·lusions dels pocs moments en què podíem veure el nostre petit a través de la pantalla. El part va ser programat per evitar un part involuntari al mig del carrer en qualsevol moment, però com que ja havíem passat una vegada per tot el tràmit, ho vam viure de diferent manera. Els nervis perquè tot anés bé indubtablement existien, però personalment, estava molt tranquil·la. No notava massa dolor, de fet era quasi imperceptible, cosa que em va fer gaudir del gran moment. L’epidural me la van posar mitja hora abans de parir, més per precaució que per evitar-me dolor. Tot va sortir perfecte, el nen va néixer sense problemes, no em vaig tornar a esqueixar i per tant em van fer pocs punts i els pits no em van fer tant mal (ja què al primer fill li havia donat fins a l’any i dos mesos). L’experiència que vàrem viure el meu home i jo va ser fantàstica, sobretot en el moment en què els avis van portar el meu primer fill a conèixer el segon. L’experiència està clar que és un grau, però els petits moments són únics per a cada fill, viscuts amb la mateixa intensitat i il·lusió, angoixa i tensió, i sí, sense cap mena de dubte, a tots se’ls estima igual però diferent…